dilluns, 30 de desembre del 2019

CELEBRACIÓ DEL NADAL  AL REFUGI-2019



Sempre que fem festa cal;
bon humor i bona cara,
sobretot si és a prop Nadal,
que hi siguem tots i, cosa rara,
En Nico també ha fet un mos,
Déu meu, de costat surt el gos!
perdoneu doncs al poeta, 
si ha perdut la xaveta.!

Bup!, Bup! ( una disculpa pel gos)



Ja he perdut la pràctica de fer entrades al blog. Aquesta foto arriba en retard, per compensar-ho us adjunto una poesia que envio als familiars.


QUÈ IMAGINA EL PETIT DE CASA DE LES DESVENTURES DEL PASTOR DEL PESSEBRE


S' IMAGINA DEL PASTOR         Amb els peus llagats el pastor fa un pas,
                                                      s’atura i respira, el pas no és ferm,
         són tantes les nits que dorm al ras.
        falta tant per arribar a Betlem...!
  
EL PETIT DE CASA                     Així imagina el més menut de casa,
          mentre planta el  pastor al pessebre,
         entre el pou i l’arbre,  dins d’una rasa
         que porta al portal,  relliscós del gebre.

S' IMAGINA DEL PASTOR        El gest li decau, la son també el venç .
       Cada pedra del camí, una muntanya,
       i l’aire, l’aire és viscós i dens
      mes és cosa molt grata i estranya,
      que  l’ànim que el mou és immens!

                                                  Diuen que el trobarà dins un portal,
    Diuen que dorm en una menjadora,
    Diuen que els pares no tenen ni sal,
    i el seu cos es gelaria, si no fora
    per l’escalfor del buf d’un animal.

   Allí l’espera..., doncs camina pastoret!
   Anima’t, malgrat brut i amb parracs
   no l’aturarà ni gana ni fred,
   ni ferides, ni cap d’aquests sotracs
   fins que no vegis aquest xiquet.


EL PETIT DE CASA               Els ulls, adés humits, ara són molls,
llagrimegen i les mans li tremolen,
que Jesús petit, cobert de matolls,
crida i plora, els pares fan el que poden,
acaronant-lo del cap fins als genolls.

Si el meu pastor no flaqueja,
no serà menys el que faci jo,
no tinc el pare que em passeja
perquè l’han tancat a la presó.
Ell m’escriu amb bona lletra
que de la pena serà goig demà,
cal passar, fill..., aquesta hora estreta
per ser a l’altra banda del Jordà !


j. Boadella.
Nadal 2019
Als presos i exiliats polítics.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Trobada de Nadal al refugi






Com tots els anys us desitgem un Bon Nadal ! i com molts Nadals us adjunto la poesia recordatòria d'aquests dies.



PENGEU UN LLAÇ GROC AL PORTAL

Plora el fill desconsolat
dins del bressol del Portal,
què tens Fillet?, què et fa mal?,
tens son?, estàs afamat?...

Maria el bressa un cop més,
li canta dolces cançons,
ben fluixet, per si es refés,
i l’acarona amb petons...

Ara és  Maria qui plora,
ara és Josep qui tremola,
ara són els pastors de fora,
tots tenen un nus a la gola.

Diu Maria:
Josep, que el Petit se'ns mor!,
pastorets, teniu remei?
que trista la nostra sort!
he parit sens fer servei...

El rabadà més jove i eixerit
portant un xai lligat de la soga,
s’acosta i s’ajup per palpar-li el pit
mentre del coll li cau una cinta groga.

Jesús obre ulls i bada la boca,
mentre les manetes aferren el llaç
i als llavis un somriure se li aboca
manifestant vida a la seva faç.

Diu Maria:
Pastor!, digues-me que és i significa,
ja que aquest llaç groc l’ha revifat,
el nin no plora i això no s’explica
si no és per l’amor d’algú estimat.

Diu el pastor:
És un senyal , més ben dit, és un clam
pels meus amics que estan engarjolats
trenta anys closos, sense moure’s un pam
només perquè jo volgués més llibertats.

Diu Josep:
Dura sentència és la d'aquesta llei,
qui  mata o dels altres s’aprofita,
tenen el favor o el perdó del rei...
mes per qui allibera no és falta petita.

Diu Maria:
Plora Fill meu plora... sé del teu plor.
No és de fam, ni de fred... és de pena
és, com t’ho diria... trepitjar una flor,
és com clavar un punyal per l’esquena,
és fer mal... fer ferides sense sang.
Pobre Fill meu!... que et faran quan siguis gran!



dijous, 23 de novembre del 2017

In memòriam d'en JOSEP VENDRELL

Ens hem assabentat de la mort d'una persona molt estimada al Masnou, en Josep Vendrell i Torres. Qui l'hagi conegut recentment el recordarà com a Jutge de Pau, qui el conegués d'antic sabria del seu ofici de manyà, quantes panys i portes haurà obert i que ens han tret d'un sotrac. Com a professional del ferro també havia fet treballs de forja i en són testimonis alguns objectes de l'església de Sant Pere. 
Ja d'un temps més reculat trobarem en ell un neguit religiós que el va portar a ingressar-se a la cartoixa de Montalegre. Aquesta inquietud religiosa la menat tota la vida. També senyalem els seus temps de joventut d'escolta i la seva sensibilitat poètica.

Josep Vendrell gran amic i patriota descansa en pau.



IN MEMÒRIAM DE JOSEP VENDRELL I TORRES

La campana de Sant Pere   
toca trista, sona a  mort,
recita un miserere
per l’amic, pare i consort.

Nang!, repica un cop més,
nang!, amb rítmica cadència
nang!, comiat pel qui no hi és,
nang!, estimada absència.

Nang!...,
Ens recorda el seu batall
el so nítid d’una enclusa,
quan el rítmic cop de mall
dona forma, adés confusa,
quan es forja el dur metall.

Nang!...,
Josep ets forjador de mena;
d’una família molt estimada,
d’amics que no els gires l’esquena,
de concòrdies per qui vol empara,
de vincles vilatans sens tara,
que gran és la nostra pena!
Gràcies.

Ara enfiles el camí etern,
en silenci sense dir res...
però amb esperit i pas ferm,
practica doncs l’ofici après,
de manyà, obrint panys al cel
per entrar-hi tot cristià fidel.


El Masnou 19 de  novembre del 2017

dijous, 4 de maig del 2017

In Memòriam de la Montserrat

Companys, hem fet una caminada per Sant Bartomeu de Cabanes i el bosc on hi ha restes prehistòriques. Érem en Joan Casals, l'Ernest, en Víctor i en Jaume Boadella. Era una matinal sense dificultats. El que ens ha sorprès era la solitud i l'abandó de l'ermita de Sant Bartomeu. Un cop a Òrrius hem preguntat per la Montserrat, allí ens han indicat que és morta.

A ella doncs, li dedico aquest poema.

Sant Bartomeu de Cabanes
 In Memoriam de la Montserrat.
( masovera de sant Bartomeu de Cabanes)

La Montserrat



     Quina estranya solitud!,
     fins el ocells guarden dol
     i amb un silenci absolut
     cerquen un cert consol.

     On abans hi havia flors,
     avui és ple de bardissa,
     on s’enlairaven els cors,
     avui no fan ni la missa.

     L’ermita ja no té vida,
     ja no hi és la Montserrat,
     ha seguit l’eterna crida,
     tot d’una ens ha deixat.

     Sant Bartomeu de Cabanes,
     que a l’escalf del vent del Sud
     has oït paraules vanes
     dins dels murs d’un gris vellut,
     escolta ara un prec  cert
     és la pregària més vera,
     la d’un pelegrí quan és perd
     i no troba la masovera.

    Guarda-la  dalt del  cel estant!
    com ella us ho ha fet  a la Terra,
    i vos que sou màrtir i sant,
    feu revifar aquí  la serra
    aquest lloc de prec i esplai,
    portant amb el record nous aires
    com quan cantant el virolai
    feia costat als dillunaires.


dijous, 15 de desembre del 2016

Esmorzar de Nadal al refugi



Sovint penso el per què he conegut i estimat unes persones i no unes altres. Aquestes poden ser distants físicament i distants en les creences i que, segons les circumstàncies, les hagués considerat i estimat. Per elles també va la felicitació de Nadal.

A les persones  amigues que mai coneixeré

Mai ens hem donat les mans,
mai ens hem besat el rostre,
els camins no s’han trobat,
visquessis ara o abans,
ocult al pensament nostre
m’ets desconegut, no ets nat.

Si fossis del meu país...,
Si fossis a prop de mi...,
Si jo no fos tan distret...,
potser t’hauria vist,
potser t’asseuries aquí
de convidat al banquet.

A la taula del Nadal
no t’hi comptem, no hi ets.
Tant de bo tu tinguis taula,
amb la gent del teu casal,
compartint, avis i néts,
el vostre pa i paraula.

No ens hem creuat per la vida,
potser perquè ens fem la guerra?,
 atzarosa circumstància!
que no ens has fet a mida
per trobar-nos aquí,a  la Terra,
o potser som cecs d’ignorància?

Bon Nadal ignorat amic!,
i si no són les mans... és el cor,
que t’abraça des d’on som,
units en el mateix abric
tot plorant  llàgrimes d’or                               
 que amb  l’oblit eren de plom.

BON NADAL  i BON NADAL pels amics també!

Teresa i Jaume

dilluns, 1 d’agost del 2016

Sortida d'estiu 2016. Vall d'Aran i refugis de Canongles i Restanca

Sortida d’estiu dels Dillunaires. 2016.
Vall d’Aran, refugis de Canongles i la Restanca.

Quan et jubiles la noció del temps es trasbalsa. Fas poques coses per estalviar-lo i en fas moltes per gaudir-lo. Potser per allò del compte enrere que no para quan ja tens una edat. Per això vàrem triar el camí més llarg per arribar a la Vall d’Aran. També el més espectacular: El Masnou - La Vall d’Aran, amb ascensió pel Port de la Bonaigua des del Pallars Sobirà.
El dia era espectacular, amb moviments de boira que fan més perceptible la falsa quietud de la terra.
Érem dotze, com al Sant Sopar, però en versió mixta: amb una dona, la Queralt, que no hi ha qui l’atrapi pujant muntanyes.

Tot i havent esmorzat, sempre hi ha algú que té un petit buit a l’estómac i la Panadella és providencial per aquests casos d’urgent necessitat. O sigui que calma, parada i bona lletra, que tenim tres dies per endavant.
Hi anàvem en tres cotxes: l’escopetejat, el fort i el tranquil, depenent de qui s’aferrava al volant (Marià-Martí-Cisco).
El cotxe tranquil va fer paradeta a Gerri de la Sal per visitar la tieta del dillunaire Pep, amb el vistiplau dels altres tripulants... És allò que dèiem de la noció del temps.
Ens retrobàrem tots plegats a l’entorn d’unes cervesetes i, un cop sobrepassat el port de la Bonaigua, admiràrem la Vall de Ruda, una fondalada que comença majestuosa, lenta i ascendent cap a Sant Maurici i a Colomers pel port de Ratera.
Travessàrem la Vall d’Aran enumerant els records que cadascú té posats en estacions d’esquí, pobles, refugis i hotelets. Sembla que tots retenim bones memòries d’aquest indret.
Amb la gana a punt, arribàrem al Salt del Pish, i començà el soroll d’aigua, que ve a ser un veritable plaer quan camines pel Pirineu: aigua rajant de pedres, aigua esmicolant-se salt avall, rierols que creues, estanys, llacs, un regal que dringa i ho omple tot de vida.

Dinàrem i la férem petar sota l’ombra d’un gran til·ler bord, després cotxe i cafè a Viella. Arribàrem al refugi de Canongles,  1555 metres d’altitud, abans situat a l’Hospital de Viella i ara en un indret nou, un xic més al sud.
Esplèndida nit de sorolls de somiers alternant-se amb els ronquets dels estimats col·legues (meus, mai!) en una simfonia de muntanya que sempre em trasllada a la meva joventut.
L’endemà el dia es presentava fosc, carregat de boires i, al final, pluja impertinent quan just començava l’excursió. Deliberació immediata sobre què calia fer. Sortiren propostes sobre el romànic de la zona, sobre anar a badar amb el cotxe... Al final, veient que la pluja s’apaivagava, dos o tres –amb to decidit- vàrem comminar tothom a posar-se l’equip de pluja i començar la travessia.
Una espessa i exuberant fageda ens va embolcallar una estona. La pluja no afluixava però ja estava decidida la nostra sort.
I vàrem fer bé. El cel s’aclarí, ens traguérem l’equip de pluja i començarem a caminar envoltats de boires i una boníssima temperatura per al temps que érem.
Una potent pujada que no s’acabava mai, esbufecs i alegria al cos perquè tot anava en dansa.
Els Dillunaires formem una corrua humana acolorida que serpenteja sense pressa pels Pirineus. I els colors es van combinant. Si vols aprendre a escoltar, ves al costat del Josep, si tens les idees confuses, al costat del Marià. Si et fa mal qualque cosa, amb el Paco, metge impenitent i filòsof; si dubtes del cotxe, en Martí; Si vas de introspecció, l’Enric, silent i reflexiu. Si no et quadren els números o necessites ajuda, amb el Salvador. El Cisco, el Jaume, el Francesc, en Joan Anton i jo anem fent... I si dubtes de les teves forces, mira la Queralt com s’enfila, per refer-te...

Aviat aparegueren els llacs que canvien gratament el paisatge, malgrat tenir les entranyes foradades per les companyies elèctriques.
El cansament aflorava a poc a poc i, amb la perspectiva d’un temps molt insegur, decidírem tirar pel camí més curt cap el refugi de la Restanca. Camí curt? Camí més fàcil? Ens embolicàrem bosc avall per un sender tortuós, ple de pedres i forats que ens deixà exhaustes. Estàvem a 800 metres del refugi i ens crèiem perduts! Dinàrem al mig del bosc, mitja horeta de calma davant d’una vall fonda i pregona.
L’últim esforç, sender curt i dret, i el refugi de la Restanca, (2010 metres), davant nostre. Com se’n va el mal de peus! Com arriba la moral ben alta! I l’encaixada de mans amb els companys! Més de 6 hores de caminada fins als 2400 metres d’alçada i baixar!
Refugi, dutxa, relax, contemplació del paisatge i xerrada amb un grup de joves israelians que feien la ruta dels refugis. Vàrem parlar d’Israel i Palestina. Cadascú amb els nostres arguments però amb serenor i bonhomia. Al cap de dos mesos a aquests joves els esperaran dos anys i mig de mili i ves a saber què hauran de decidir davant d’un palestí armat, o desarmat, davant d’una dona àrab o de la canalla de Cisjordània que se’ls miraran amb l’odi dels enemics. No voldria pas estar al seu lloc... I són tan joves!

Sopar distret i xerrades múltiples, joc de cartes i el dia que s’esmuny entre penombres. A fora hi ha un fil de cobertura i vols explicar el que estàs veient, però les paraules no bastant: és quietud, la lluna a l’aigua, la foscor corprenedora que t’embolcalla i el xiuxiueig dels amics, que són la vida, de dins i fora del refugi estant.
Repertori de roncs (jo mai! Ja us ho deia!). Sis dormint a dalt i sis a baix, com llaunes de sardines, tocant-nos els colzes (i res més, que se sàpiga).
L’endemà, un dia esplèndid! Això és un luxe, nois! Ens enfilàrem cap a l’Estany de Mar. Castells de núvols i boira baixa de cotó fluix que emplena les valls. Magnífic! L’Estany de Mar tenia l’aigua uns 10 metres més avall de quan està exuberant, però ningú li treia l’estranya i bella mixtura de natura i mà de l’home, que decideix el nivell a voluntat.
Tornàrem al refugi i, un cop recollides les pertinences, anàrem muntanya avall fins als taxis de muntanya que ens traslladaren al punt de sortida, el refugi de Canongles.
Un bon dinar, passar comptes, encaixada de mans i tots (totes, Queralt) cap a casa. Res, que cadascú crema la vida com vol! O com pot!

Pep


dimarts, 1 de desembre del 2015

El Pont del Petroli

Que monos esteu ! Qui és el de l'ampolla?

30 de novembre